“Això no es una escultura”

Pascal Plasencia

René Magritte va pintar una pipa, escrivint a sobre el text ”Ceci n’est pas une pipe” i titulant el  quadre La traïció de les imatges (1928) per recordar-nos el que ell mateix ens deia: ”Només es tracta d’una representació. Si hagués escrit: Aixó es una pipa, hauria estat mentint! “

Per bé que l’ esmentat quadre  de Magritte  sembli una pipa, només n’és la representació i, per tant, afirmar que la representació és l’objecte seria una mentida. La “mentida”   es avui en dia més evident, si s’escau, en un món cada vegada més fascinat per la imatgeria tecnològica i virtual que ens distancia de la realitat. Estem menys avesats al contacte directe amb l’obra, amb  la realitat tangible. Tot sovint el poder de la imatge  digital substitueix  la contemplació o percepció directe dels objectes. Sembla fins i tot que ens produeixi més plaer contemplar la imatge de l’objecte que directament l’objecte mateix.

La” imatge”, la fotografia, quan serveix per reproduir i representar-nos la realitat,  es només  un intent d’ aproximació gràfica en aquesta i tot sovint te una intencionalitat ben concreta : la d’intentar interpretar la realitat. Tot sovint,des de un sol punt de vista.

Ben al contrari, l’escultura és realitat tridimensional  sòlida i expressa voluntat d’intervenció en l’espai. Més enllà del que pugui representar o comunicar, s’articula en la seva relació amb l’espai. Ho son també,sens dubte, les arts o els objectes quotidians que tenen com a característica comuna el haver estat creats per intervenir en l’espai.

En la contemplació directe d’una escultura,l’espectador privilegiat fixa instintivament la seva atenció en la materialitat i objectualitat de l’obra física. No es la seva imatge,ni el concepte, ni la idea de l’obra l’objectiu prioritari sinó la seva materialització particular i l’experiència  sensorial que provoca en l’espectador.

Necessariament,la bidimensionalitat  de les imatges i el marc de la pantalla d’un ordinador, redueixen, enutjosament, les possibilitats de l’experiència de contemplació de l’obra en directe. Tot i que es cert que les pot indicar, deixant a l’espectador la llibertat d’intuir  els perfils i els volums de l’obra.

L’escultor Angel Ferrant, posant-nos un exemple, ens deia en un text (1957),  que la noia que assaja el seu pentinat davant del mirall, està fent escultura... L’escultura, en certa manera,  ja esta per tant també intrínsecament lligada a la nostra vida quotidiana de forma involuntària, instintiva.

Es així com jo entenc també l’Escultura .Sigui aquesta una obra d’art o no. Es la que a més de contemplar en directe, podem tocar,sentir  o acaronar, establint un contacte físic ,sensual  o intel·lectual. Ens  pot qüestionar o  deixar-nos indiferents,però  és intrínsecament , una realitat corpòria existent. Podem  girar al seu voltant o pot fer canviar la nostra percepció de la realitat. Però es sobretot, l’Art que  ens transmet unes sensacions corpòries que poc a poc , emmirallats per les imatges i enlluernats pels mitjans  audiovisuals que ens envolten, em anat oblidant i substituint per succedanis de la realitat: una realitat virtual .

Així dons, conscient que “les aparences enganyen”demano perdó per haver caigut en l’error de mostrar-vos aquí  les meves obres amb imatges. Res no pot substituir l’experiència  de la seva contemplació en directe.

Aixó no es una escultura”, seria el  títol més adient per posar a sota cada “imatge” de les obres  que podreu veure en la meva web. Pot semblar una paradoxa ( un contrasentit),però és, potser ,el que més s’hi escau. El més ajustat  a la Realitat.

Pascal Plasencia
Març 2014

Comparteix a:
FacebookTwitter