HUMOR I PERVIVÈNCIA EN L’OBRA DE PASCAL PLASENCIA

L’ humor, la ironia i, fins i tot, la sàtira i altres formes de posar en evidència els defectes humans, tant els particulars com els socials, poden ésser virtuts operatives si aquells que les practiquen saben administrar-les amb l’alçada moral i el sentit admonitori que pertoca per a que siguin expressió d’una generosa, així com necessària, voluntat de millora col·lectiva. I també poden ésser vies útils per al progrés de les idees estètiques, com de manera fefaent i àmplia ha quedat establert en els camps de la literatura i de l’escena. Així mateix, en el sector de la plàstica, tenim dins de la pintura i del dibuix exemples ben notables i, encara que en l’apartat de l’escultura no hi ha l’abundor existent en aquells altres àmbits, tampoc falten referències a les que poder acollir-se, doncs, sense haver de sortir de Catalunya ni anar més enllà d’autors contemporanis, podem esmentar a artistes tan notables com Ismael Smith – plenament català malgrat el seu cognom d’ascendència anglesa– i Josep Granyer, que ens deixaren obres que amb indubtable mèrit figuren en museus i llocs públic del nostre país. I en aquesta mateixa línia es situa l’escultor i dibuixant Pascal Plasencia (Barcelona, 1962), que jo defenso perquè la seva obra, ja experimentada i coneguda gràcies a les diverses exposicions que porta realitzades, té unes característiques ben singulars i notables en les que la gràcia i la jocositat empenyen externament a la rialla o al somriure, però en les que a la vegada existeix un transfons plenament humanístic que supera la possible mofa sobre la persona representada i estableix un ampli camí cap a la reflexió transcendent.

Pascal Plasencia és un escultor d’ara, que té com a model la societat en la que vivim, i que fa de les persones del carrer herois i heroïnes de la lluita diària per a la supervivència. La dona que llegeix i espera; l’home del paraigua; el noi que puja a un arbre; el viatjant de comerç; el músic que toca el contrabaix; el que fuma en pipa i el que va a cavall, són peces en l’escaquer del món, que conviuen amb un gos que mira enrere i amb tres magranes que guarden dins d’elles el secret de la dolçor que costa de pair. Actualitat directa i punyent, però amb línies arcaïtzants que ens retrotrauen al passat, ja que aquest infon el present que construeix el futur.

L’escultura de Pascal Plasencia és divertida, però seriosa; irònica, però tendra; amiga de la facècia, però allunyada de l’escarni. L’escultor estima a les seves figures, tant a les persones com a les bèsties i a les plantes. En aquest sentit és franciscà, que va amb el peu nu i el somriure als llavis, la mirada baixa cap a la terra i l’esperit convençut de que entre els núvols sempre hi ha una escletxa que permet fruir del blau del cel. I la seva obra, que capta l’accidentalitat de les coses és, al meu entendre, de les que fan història.

Josep M. Cadena
Crític d’art
Barcelona, 22 d’ abril de 2014

Comparteix a:
FacebookTwitter
Més obres: