Pel que fa a l’escultura catalana actual, ha pogut dir-se (Giralt-Miracle, 1991) que viu un “boom” amb propostes noves que assimilen materials i conceptes inèdits i que, en certa manera, proposen una ruptura amb la tradició anterior.Com a segell personal de la mateixa assenyalen, entre d’altres aspectes, la recuperació de valors simbòlics i totèmics … la passió per l’ofici, el treball directe amb materials nous i vells, i la revaloració de certes tècniques artesanals en procés d’extinció.
En la meva recent visita al taller de Pascal Plasencia, he pogut advertir com, després d’un llarg i conscienciós pas per l’experiència del pluralisme i l’esplendor de la modernitat, es pot arribar a una nova figuració evocadora d’aspectes del nostre “mediterranisme”, sense oblidar el vigor expressionista o les síntesis post-cubistes d’alguns dels grans escultors del nostre segle, ben analitzats i assumits per l’escultor, sense oblidar un estudi equilibrat de la dialèctica sobre l’obra escultòrica del nostre temps.
Des de molt jove, Pascal Plasencia seguirà una intensa formació artística de la que avui ens mostra aspectes d’una ferma i creativa personalitat. Per als nous moderns, com va dir el filòsof Jean Baudrillard, tot el passat és seu, perquè el futur ha arribat, tot ha arribat, tot està ja aquí. S’han acabat les inquietuds del suposat progrés indefinit. Avui es mira cap enrere, cap a la tradició sense ira i, per descomptat, també cap endavant.
El científic Faustino Cordón ens deia a la premsa diària, que en la ciència, com en l’art i en tota activitat humana, prescindir de la tradició (encara que es realitzi procurant superar-la irreversiblement) aniquila la llibertat creadora de l’home. En llegir-ho em va semblar un lema molt adequat per a l’obra del nostre escultor Pascal Plasencia, que acabava de contemplar en el seu estudi.
Cesáreo Rodríguez-Aguilera
Crític d’art
Barcelona, gener 1992
Text traduit de l’ espanyol i publicat en el catàleg editat en motiu de l’exposició a l’Institut Français de Barcelona (febrer 1992).